Gol, paper mullat

Quan fa uns anys va començar la moda dels diaris gratuïts va ser una gran alegria descobrir que sortia a la llum un que era esportiu, el GOL; bé, esportiu és un dir, perquè en aquest país de merda es fa servir aquest adjectiu quan en realitat volen dir futboler o partidista, ja sigui del Barça, el Madrid o el València. El cas és que avui, molts anys després, ha caigut en les meves mans un exemplar d'aquesta publicació, que sembla que ara té periodicitat setmanal. El titular de portada és "T'esborrarem el somriure" sobre una foto de Mourinho, i a baix diuen que "El barcelonisme es prepara per acabar amb l'Inter i la prepotència del seu tècnic". Com es permeten parlar de prepotència amb una portada tan maleducada? La professió de periodista esportiu cada cop adquireix uns nivells de hooliganisme més preocupants.

Les dues primeres pàgines van dedicades a aquesta exagerada campanya de la #remuntada i insisteixen en les males maneres de l'entrenador portuguès, un home que sap provocar com pocs i aconsegueix sempre desviar la pressió que hauria d'anar cap als seus jugadors, un 10 per a ell. Després vénen dues planes més en què es parla de l'arbitratge del partit d'anada, de Guruceta i del Villarato, ensumant conspiracions a tort i a dret i obviant l'escàndol que ens va permetre sortir vius de Stamford Bridge.

La cosa segueix amb uns gràfics molt tendenciosos sobre la presència dels candidats a la presidència del Barça a la xarxa que són escandalosament favorables a Rosell, de qui només puc dir que té un twitter patètic i no sap res d'interacció en xarxes socials; twitteros!? Que algú li ensenyi a escriure, per favor. Tot seguit un nou atac a Laporta (pel qual no tinc cap mena d'apreci, que consti) i Txiki, al qual s'acusa de tots els fitxatges fracassats d'aquests anys. Per què ningú diu que Albertini era amic de Rijkaard i que Pep Nandrolona va fer tot el possible per fitxar Dmytro Anatoliyovych Chygrynskiy i canviar Ibrahimovic per Eto'o? I encara resten 4 pàgines més d'atac al president pels terrenys de Les Corts i el seu sequaç Jaume Ferrer. L'única pàgina de futbol que no parla del Barça titula "CR9 és el més odiat"...

L'escàndol ja és majúscul quan sortim de l'espai dedicat a l'esport "rei" per llegir el minúscul retall dedicat a la Liège–Bastogne–Liège, la prova ciclista més antiga del calendari i una de les més prestigioses; clar que en aquest país de sofà i becaina ningú no sap res de cap cursa que no sigui el Tour, cada any més avorrit. Les curses d'un dia són mil cops més entretingudes, doncs els equips corren tots per guanyar, no com en les voltes de 3 setmanes on només busquen limitar les pèrdues. El cas és que va guanyar el cyborg Vinokourov, convicte no confés per dopatge que meravellava els incrèduls guanyant etapes del Tour 2007 amb els dos genolls farcits de punt de sutura, i ho va fer per davant del rus Kolobnev i el murcià Valverde, sancionat a Itàlia per la seva sang contaminada amb productes dopants des de 2004. I quin és el titular? "Una altra clàssica sense guanyador espanyol". Hola? En 96 edicions només dues vegades un home de la península Ibèrica l'ha guanyada (Valverde 2006 i 2008), i malgrat els èxits en anys recents, fins el 2003 no s'havia guanyat cap prova d'un dia a Bèlgica (Astarloa a La Flèche Wallonne; retirat el 2009 per positiu). Així que és com a mínim excessiu escriure una cosa així.

Cada cop fa més fàstic llegir la premsa. Ah, i per acabar-ho d'adobar un petit detall; a la portada de GOL anuncien la seva web amb la URL www.diariogol.cat, però aquesta no existeix i sí que ho fa en el domini .es. I a sobra a la pàgina no els falten subnormals felicitant-los per la seva feina.

Els suggeriments de facebook

Perdent el temps una mica he vist que facebook em recomana que em faci amic de dos germans de nom surrealista i sense imatge. La família Kirmayer m'ha cridat força l'atenció, doncs els seus noms són un pèl absurds, especialment el de Kolocsus Tenchi que, oh sorpresa, no retorna més de tres resultats a Google! Algú s'ha esforçat molt per crear aquest nom tan anònim, i estic pensant a obrir un perfil fals per fer-me amic d'aquesta penya i endinsar-me en els misteris dels Torrejon Kirmayer.

The Left Hand of Darkness

Hate Orgoreyn? No, how should I? How does one hate a country, or love one? Tibe talks about it; I lack the trick of it. I know people, I know towns, farms, hills, rivers and rocks, I know how the sun at sunset in autumn falls on the side of a certain plowland in the hills; but what is the sense of giving a boundary to all that, of giving it a name and ceasing to love where the name ceases to apply? What is love of one's country; is it hate of one's uncountry? Then it's not a good thing. Is it simply self-love? That's a good thing, but one mustn't make a virtue of it, or a profession... Insofar as I love life, I love the hills of the Domain of Estre, but that sort of love does not have a boundary-line of hate. And beyond that, I am ignorant, I hope.

Aquesta meravellosa crítica al nacionalisme i la territorialitat com a formes d'enfrontament i exclusió és el que més m'ha agradat de la novel·la que té el mateix títol que l'article, una obra escrita per Ursula K. Le Guin l'any 1969 que va obtenir els premis Hugo i Nebula, els guardons més prestigiosos de la ciència-ficció. La trama ens situa en un futur molt llunyà, en què la humanitat pobla una multitud de planetes i viu en pau i harmonia sota la mediació d'una espècie de govern central conegut com Ekumen; i un Enviat d'aquesta entitat arriba al remot planeta Hivern, on la vida s'enfoca des d'un punt de vista molt diferent per les extremes condicions climàtiques i perquè allí no hi ha sexes, sinó que l'aspecte de les persones és masculí fins que els arriba el kemmer, la setmana del mes en què estan en zel i es decanten aleatòriament per un sexe o altre, una condició especialment impactant per a un home que ve d'un món en què la bisexualitat és la norma.

La hipòtesi és molt interessant, i l'autora descriu amb molt detall una civilització forçada permanentment a viure en una situació límit pel clima, tant que no es pot permetre assumir cap risc, i per això no hi ha hagut mai cap salt evolutiu com la revolució industrial, sinó un avanç lent però constant, doncs la pressa no és bona consellera quan el gel es pot enfonsar sota els teus peus a qualsevol passa. La presència d'un sexe únic i la falta d'un desig sexual constant fan que la societat resulti incomprensible per a l'Enviat, en un planeta en què no existeix la dualitat estiu-hivern ni home-dona.

En resum, una novel·la que és un assaig sociològic al mateix temps que un llibre d'aventura i intriga, i que resulta en una lectura molt entretinguda doncs a més de fer passar l'estona dona en què pensar; i què alhora queda molt lluny de la ciència-ficció dura, amb la qual només comparteix la visió futurista. Molt recomanable!

El cinema d'autor alternatiu em sembla la crema ^^

"Porta'ns a qui més estimis i tindràs més avantatges". Per què Caixa Catalunya llença una campanya destinada a captar parelles de hippies lèsbiques?

Aprenent idiomes en un comerç xinès.

El bueno, y el feo y malo

Tremenda la foto que posen el de l'As a cadascun dels protagonistes de la notícia en què parlen d'un avançament perillós d'Alonso al seu company d'equip Massa. El pilot espanyol (i molt), surt ben guapot, vestit com cal, amb un somriure de publicitat de dentífrics i pentinat de les juventudes del pepé; el brasiler, en canvi, apareix vestit amb el mono de competició, com si no fos més que un mecànic, i amb la gorra enfosquint-li la mirada, donant a entendre que és una persona dolenta en la qual és millor no confiar. Només faltava que el posessin amb aquella cara de mutant que tenia després de l'accident de l'any passat.

Encara que la F1 me la pela, em molesta l'àmplia cobertura mediàtica que reben un paio antipàtic i un pijo català de l'Espanyol que es fa dir Jaime, i celebro que a Alonso no li vagin bé les coses tot i que ens havien venut que només per pintar de vermell el seu cotxe tornaria a guanyar-ho tot.

Volant sota la pluja

M'he llevat tard i he tingut el temps just per esmorzar abans de seure al sofà a gaudir d'una de les proves més belles del calendari ciclista, la Ronde van Vlaanderen. La gent que pensa que aquest esport és avorrit ho fa perquè només el coneix a través dels mitjans de comunicació nacionals, que mai parlen de res que no sigui el Tour o la Vuelta, curses avorrides en què els equips fan tot el possible per controlar la cursa i arribar tots plegats a meta. A les proves d'un dia és precisament al contrari, doncs els ciclistes corren amb la mentalitat de desempallegar-se de possibles rivals per arribar a l'últim quilòmetre amb la menor companyia possible. Avui, Boonen s'ha enganxat a la roda de Cancellara quan aquest ha decidit accelerar a 40 km del final i els dos màxims favorits han fet camí junts fins que el suís ha tornat a forçar el ritme de manera impossible a la rampa de 20% del Kapelmuur, sense ni tan sols aixecar-se del seient. Una victòria brillant per a un ciclista immens.

Amb tot decidit, m'he dedicat a canviar la càmera d'aire de la roda de darrera de la meva bici, ja que ahir vaig punxar a 4 km de Montcada i em vaig haver de colar a la Renfe pel mal costum de circular sense recanvis. Motivat per l'exhibició vista, he sortit de casa amb ganes de fer molts quilòmetres i exprimir les cames. Anant per la Ronda de Dalt cap a l'est, sobre el meu cap lluïa un sol primaveral mentre que passat el Tibidabo el cel s'enfosquia i agafava un sinistre color negre conforme s'acostava a l'horitzó. Fa dies que penso a comprar una bona càmera per poder captar instants com aquest, i pensaments fotogràfics em distreien mentre m'acostava a la tempesta

El canvi ha estat sobtat però suau, no ha baixat la temperatura ni ha bufat més fort el vent, senzillament han començat a caure pedretes de gel al meu capdamunt. He crescut somniant amb ciclisme èpic com el que va atorgar al luxemburguès Charly Gaul el nom d'Àngel Exterminador després de dinamitar el Giro de 1956 sota un clima demencial, així que he pensat que em faria bé una mica d'entrenament de veritat. No he trigat ni cinc minuts a canviar d'opinió, doncs a mesura que m'endinsava en la tempesta la calamarsa colpejava cada cop amb més força, fins fer mal de veritat. Donar la volta, però, no ha servit de gran cosa, doncs els núvols volaven per sobre meu i era impossible sortir-ne.

Mitja hora he passat per la Ronda, Avinguda Pedralbes, Diagonal i Numància, amb els carrers convertits en rieres. Absolutament xop, amb la roba negada i els frens incapacitats de tan mullats com estaven, i les mans que ja no volien frenar més pel fred que fotia, a més de l'ocasional gra de glaç que impactava amb dolorosa punteria. He arribat a casa en un estat del tot miserable i sense poder entendre com s'ho fan els professionals quan han d'afrontar curses en dies com aquest, si jo estava enfonsat després de mitja hora i ells ho han de suportar durant un mínim de quatre hores. I si no us feu una idea de la magnitud de la tragèdia, només cal donar un cop d'ull a aquestes imatges del Giro del 88, baixant els 2600 metres del Gavia sota una tremenda nevada.