El temazo del capde: Over and Over Again

Dels ianquis Clap Your Hands Say Yeah.

Esquirols ninja

Tradicionalment, els esquirols són considerats adorables rosegadors que només es preocupen d'aconseguir una pinya o alguna altra cosa que emportar-se a la boca i fugir corrent. Així és, normalment, excepte quan viuen en les parts més seques del continent negre. Allí podem trobar l'espècie Xerus inauris, que en lloc de viure als arbres ho fa al terra com les mangostes i és ferotgement territorial. D'aquí que, a la imatge, un esquirol estigui propinant una tremenda pallissa a l'intrús.

Afortunadament, hi ha més fotos del moment, vertaderes encara que semblin procedents d'una pel·lícula per a nens.

L'hora dels adéus

Te echaré de menos. Yo también. L'escalfor de l'últim petó s'esvaeix dels llavis però no de l'ànima, on romandrà per sempre més, mentre la Maria creua la porta dels vols internacionals. Arriba a l'alçada de la Laia i totes dues, somrient, es giren per acomiadar-me agitant la mà. Els torno el gest. Voldria quedar-me més estona veient-les fer cua, però sento com em comença a tremolar el rostre i dono mitja volta per ocultar les llàgrimes.

La festa de comiat encara no havia acabat, encara quedava vi per beure, i nosaltres xerràvem amb els amics ben a prop l'un de l'altre. No ens podíem parar de tocar, doncs l'únic que volíem era estar sols. Així, amb els dits entrellaçats en una nit estrellada, vam recórrer junts per últim cop el camí a casa meva.

Cap dels dos no és gaire llençat ni expressiu per a les emocions, i durant una estona, asseguts al llit, parlem de bajanades. Els nostres minuts estan comptats. M'inclino cap a ella i la beso als llavis. Són sensuals i carnosos. Sempre disposats per als petons. M'agrada molt besar-la. Tanquem els ulls i deixem fer a les nostres boques. Les mans exploren els cossos ja coneguts. La cara. Els braços. L'esquena. Els pits. Les cames. Ella inclina el cos cap enrere i m'intenta arrossegar en la seva caiguda desinteressada cap al matalàs. M'oposo al seu moviment. Em costa dir-li-ho. Em fa un xic de vergonya. Però és necessari fer-ho. Te gustan las velas? Sí. Somriu. Somriu amb la boca. Somriu amb els ulls. És preciosa. Les espelmes les vaig comprar fa temps per a una altra noia, una bruixa. Ella les mereix més, i vull que aquesta nit sigui especial.

Ara sí, amb una il·luminació tènue i càlida que manté la immensa cambra en la penombra, ens estirem junts al llit. Els nostres llavis segueixen en contacte mentre les mans trampegen i les peces de roba van desapareixent. El meu cos és sobre el d'ella, i la meva excitació és físicament patent. Acaricia la meva esquena en sentit descendent i passa els dits per sota de la goma dels calçotets. M'agrada que em despulli. Les calces i els sostens també van al terra i ens besem amb passió mentre els nostres genitals entren en contacte. No és encara el moment de la penetració, però. Amb la llengua, exploro el seu coll, els seus pits, la seva panxa, el seu entrecuix. Mossego i llepo els llavis majors. Gaudeixo del sexe oral. Perquè vull donar-li plaer. Perquè sóc bo en el que faig. Perquè la seva respiració accelerada ho confirma. Les dents ataquen el clítoris. La llengua pressiona la vulva. Els dits exploren tots els racons de la vagina. Aixeco el cap i veig com arqueja el cos amb els mugrons desafiantment erectes i els ulls closos. La seva mà busca la meva lliure i l'estreny amb força. Gravo a la memòria aquesta imatge i aquestes sensacions que se'n van.

Encara no he agafat la mesura dels seus orgasmes, però crec que ja n'ha tingut prou, i estic molt calent i vull sentir-me dins seu. Ella també ho vol, i amb els braços m'arrossega cap amunt. Està molt mullada. Jo estic dur com una roca. La penetració és fàcil i suau mentre ens besem i ens acaronem. I follem. Follem molt. Follem amb força. Els cossos enganxats i banyats en suor brillen a la llum de les espelmes. L'abraço fermament i envesteixo una vegada i una altra. Vull arribar tan endins com sigui possible. I m'hi vull quedar. Passaria la resta de la nit així, i li ho faig saber a cau d'orella. Follem com dos condemnats a mort, perquè cada segon que passa estem més a prop del moment en què ens haurem de separar.

És l'última nit, i cada detall és transcendental, un petit tresor a guardar per sempre més. Mai no havia sentit res igual, ni tan sols en dir adéu a la meva parella de tres anys quan vaig abandonar Barcelona. Perquè encara hi ha mil coses en ella que he de descobrir. Som com soldats a les trinxeres de la primera Guerra Mundial, que saben que la parca s'acosta irremissiblement per emportar-se'ls i no volen marxar, perquè hi ha tantes coses que no han dit ni fet que no és just que tot acabi en aquell moment.

Però no hi ha res a fer. I, esgotats, encara que terriblement satisfets, abandonem la pràctica sexual. Sense desenganxar-nos, ens acariciem mirant-nos als ulls i ens petonegem distretament. La suor s'evapora i ens estirem sobre el costat, de cara, perquè potser si perdem l'altre de vista desapareixerà i el conte de fades acabarà abans d'hora. Ella s'adorm. Com la nit anterior, en què no vam arribar a tenir sexe perquè estàvem molt cansats, però igualment em va fer feliç tenir-la al costat. Això només passa quan la noia t'agrada de veritat. Es desperta de nou. S'acosta per besar-me. I m'abraça. I em fa molts petons. I sap com fer-los. Me encanta estar contigo en la cama. La última noche. Sí. Això és tan meravellós com el sexe. I cau rendida entre els meus braços. Fa molta calor. Igualment, passo molta estona abraçant-la, passant la mà pel seu cos nu i mirant la seva carona. Les espelmes s'han apagat i és nit tancada, però puc imaginar cada detall de les seves faccions.

Sona el despertador. 09:30. Tinc molta son. Estiro el braç per apagar-lo i recupero la posició al seu costat. Mira qué hora es ya! 09:59. Ens hem adormit novament. El nostre temps junts s'esgota. Acostem les nostres boques, dolçament primer, amb passió després. Amb prou feines podem escalfar motors, encara que el meu porta hores passat de revolucions. Aquest cop ho fem com animals, controlant el rellotge de cua d'ull, perquè això s'acaba. Assaboreixo els seus pits per última vegada. Surto de dins seu per últim cop. Ya está, Cenicienta. Llegó la hora de convertirse en calabaza. L'últim petó. L'última carícia. L'última abraçada. Les llàgrimes inunden els meus ulls una altra vegada i he de deixar d'escriure perquè ja no puc distingir les lletres del teclat.

Tercera pista

El meu blocaire invisible valora molt l'amistat, encara que li costi hores de son.

Pista diària per al Blocaire Invisible.

Segona pista

Al meu blocaire invisible li agrada el Nadal.

Pista diària per al Blocaire Invisible.

Visca!

Hay pasión por un culo lindo y prieto.

- Reflexions d'un amic que viatja per l'Argentina

Primera pista

Al meu blocaire invisible li agrada escriure relats.

Pista diària per al Blocaire Invisible.

Em cau la baba

Seriosament, hi ha alguna cosa més adorable que un panda ajudant-ne un altre a pujar no sé on?

L'alè del públic

¡Vamos, Foster! ¡Dale, Foster! ¡Oeeee, Foster!

Aquesta incomprensible frase és la que em dirigia ahir un alcoholitzat vagabund mentre jo corria sense samarreta pel Parque Forestal de Santiago. L'esport al carrer encara no és comú en aquesta ciutat i immediatament es relaciona els corredors urbans amb l'entranyable Fosterr Gump.

El temazo del capde: Stress

Videoclip molt jarto per a un gran tema dels francesos Justice.

Dedicat a la Maija, genial finlandesa a qui algun dia he de veure actuant com a DJ MaryPoppins.

Senyalització adequada

A Estònia no està permès cagar mirant els ulls d'algú que pixa, i a l'inrevés. Moltes més senyals absurdes al grup Signage de Flickr :D

Denuncian una pelea de gallos entre raperos pensando en un maltrato a animales

Un grup d'ecologistes va denunciar una pelea de gallos després de veure els cartells que l'anunciaven, obviant la frase a micro abierto. Idiotes.

Els 10 ninots de neu més lletjos de la història. Quina ment retorçada pot haver donat vida al de la imatge? I si no ha estat creat per mans humanes? O_o

Sabates i dones

A aquestes alçades, tothom ha vist com un periodista iraquià llençava les sabates al president americà, però us heu fixat en els increïbles reflexes d'en Bush? Segur que l'inútil de l'Aznar hauria encaixat la sabatada en tota la boca. Notable és també l'intent del company de roda de premsa d'aturar el segon llançament.

De totes maneres, la qüestió d'avui no és comentar aquesta notícia ja vella, sinó el fet que l'home de les sabates és el nou heroi del món àrab i ja hi ha qui ha ofert la seva filla en matrimoni, doncs "és el més valuós que pot donar". La noia hi està d'acord.

Seria per a mi un gran honor. M'agradaria viure a Irak, especialment al costat d'aquest heroi.

En tot cas, aquesta pràctica esportiva sempre pot resultar en un recurs d'última hora per mirar d'aconseguir parella.

Tinta esclava

En alguns racons del planeta encara existeix l'esclavisme, pràctica repulsiva com poques. Com tot, però, ha anat evolucionant al ritme dels avenços tecnològics i, si abans els esclaus eren destinats als camps d'arròs i altres feixugues tasques domèstiques, avui dia es dediquen a encarregar-se de tenir a punt la impressora i altres molestos artefactes. Que de què parlo? Ah, clar, encara no heu vist l'anunci.



Tremend, no? No sé si això es pot considerar racisme, però en tot cas el negre sembla d'allò més feliç.

[Vist a Anchor y Largor del Mundo...]

The Big Picture

The Big Picture és un foto blog del diari Boston Globe que publica imatges impactants i d'alta qualitat relacionades amb esdeveniments d'actualitat. Hi ha nous articles cada dilluns, dimecres i divendres.

En aquest cas, els maniquins en flames arriben des de Grècia, on tenen muntat un pollastre de tres parells de collons després de la mort d'un nen de 15 anys a mans de la policia.

Altament recomanable (tant el blog com les manis).

Propaganda celestial

Atenció: Ateus llunàtics i els seus advocats

Anti-Déu és Anti-Americà

Anti-Americà és Traició

Els Traïdors condueixen a la Guerra Civil

No tinc paraules.

¿Conducir? Esto es conducir

El món del motor mai no m'ha dit gran cosa, però el que aquest paio fa amb el cotxe és per treure's el barret.

Brutícia verda

Què millor per a un nen que una substància verda i enganxifosa amb la qual empastifar totes les parets i mobles de la casa? Aquest és el regal definitiu per als fills de les teves enemistats, que passaran la resta de les festes convertint de nou la seva llar en un lloc habitable. El meu amic Dani assegura que al Corte Inglés encara el venen, però com a internet no en trobo cap referència us passo una recepta casolana, que sempre té més mèrit.

un vaso de agua, otro con la mitad de agua y el resto la cola blanca con un poco de colorante para que no salga blanco, echar una cucharada de bórax en el vaso que tiene solo agua, remover, mezclar los dos vasos en otro recipiente.... y listo.

Sort!

Moments inversemblants del dia 121208

Les proporcions de la ciutat de Santiago són tan exagerades que per anar del centre a un dels perifèrics barris alts ja m'havia empassat mitja línia de metro, moltes parades de l'autobús 427 i encara havia d'arribar al final del recorregut C01. I el paisatge no tenia ningún brillo, que dirien aquí, perquè la carretera que travessa la capital d'un extrem a l'altre està flanquejada de concessionaris, centres comercials i cases lletges, doncs si els ocupants tinguessin els calés per posar-les maques no viurien en un lloc tan sorollós. Així que, fart de llegir, em vaig dedicar a escoltar les converses alienes.

Un home entra al bus. Gran, calb, d'uns cinquanta anys, busca la targeta mentre aguanta el diari sota l'aixella. Las Últimas Noticias. Una publicació que quan posa fotos de Barack Obama en portada es refereix al nou president dels EUA com El Negro. Costa saber si són més tremends els lectors o els redactors. Mostra un alegre somriure desdentat en reconèixer una cara coneguda al seient de davant meu. El saluda i inicien una conversa de vital transcendència per al futur mundial, per aquelles coses de la papallona i la Teoria del Caos. A qué hora empiezas a trabajar? A las ocho. Cómo? De la tarde? No, hombre, qué dices, de la noche. Ah, buena. Posant una cara de profunda comprensió per a mi mateix, movent el cap amunt i avall i portant la barbeta ben endavant, vaig esperar pacientment l'arribada de la meva destinació.

El temazo del capde: Cornelius

The Bloody Beetroots són uns italians que defineixen el seu estil com Electro/Punk/Tropical. Avui us proposo el clip en el que no només la cançó és la puta crema, sinó que a més les imatges et transmeten la puta festa de la teva vida. Pel que sembla, sempre que actuen ho fan amb aquestes increïbles màscares tipus Venom posades. M'encanta.

Al seu MySpace podreu escoltar més sobre aquesta colla de tremends, a banda de saber que el proper dia 7 de febrer actuaran a Barcelona, per cortesia de NITSA. Francament, jo no em perdria el que pot ser un espectacle de tres parells de collons.

I de propina, he descobert que pertanyen al segell discogràfic RCRD LBL, que permet descarregar gratuïtament tots els temes dels seus artistes. Visca la música per la face!

Super Rémi Kart

Super Mario Kart no és un joc que destaqui per la seva qualitat gràfica ni tècnica, però sí per la jugabilitat i la diversió. La possibilitat d'anar recollint armes i efectes especials pel circuit és una cosa que faria molt més dinàmica la conducció urbana. Doncs bé, el genial humorista francès Rémi Gaillard s'ha atrevit a portar-ho a la pràctica.

Anteriorment, ja l'havíem vist fent d'impostor i practicant el decatló.

Gràcies, Figueras!

En la pobla

El grotesc personatge de la imatge no va vendre un sol xurro en tota la tarda. Segurament tampoc no ho va aconseguir el dia anterior. Ni l'altre. Per això, se'l veu cansat i la seva roba està bruta. Aquest senyor potser tindria més sort passejant el seu carretó per les vies principals de Santiago, però les circumstàncies de la vida l'han condemnat als carrers de la pobla.

Pobla és el diminutiu de población, el nom que reben les zones més desfavorides de la capital xilena. Originalment, aquestes poblaciones eren assentaments per a la classe obrera, creats a la meitat del segle XIX. Durant la dictadura de Pinotxo, però, les coses van empitjorar per als més desfavorits i les poblas es van convertir en l'únic refugi contra les autoritats colpistes. I clar, si no hi havia ordre tampoc no hi havia calés, i aviat van esdevenir zones sense llei riques en droga i delinqüència.

Fins on sóc capaç de recordar, a Barcelona ja no queda una sola part de la ciutat a la qual resulti perillós entrar, aquestes coses són més pròpies de l'Amèrica Llatina. I jo he vingut aquí a veure el Món Real. No en va, sóc l'únic estudiant estranger de la meva universitat, que per no tenir no té ni una connexió decent a internet. Així doncs, quan la Maria, una amiga sobre la qual he d'escriure en profunditat, em va parlar d'uns concerts a la pobla em va faltar temps per apuntar-m'hi.

Una qualitat que defineix la gent de Santiago és la seva extrema prudència, que alguns consideraran covardia i jo directament anomeno homosexualitat. Els criminals aguaiten darrere de cada cantonada, els carrers foscos són plens d'amenaces i sobreviure un mes a la ciutat sense ser atracat és considerat un miracle. Mentida podrida. Jo he vingut a veure coses jartes de veritat, i encara no les he trobades. Perquè al concert en qüestió érem amb els amics de la Maria, una tropa ben nombrosa de flaites amb poca educació, bones intencions, i moltes ganes de beure, fer gresca i estovar algun aficionat dels equips rivals. Flaite és la paraula amb què es designa la gent d'aquests barris, el que a ca nostra serien quillos, macarres, cholos o quinquis, però el cert és que em van semblar bastant inofensius, així com la resta dels presents a la plaça. Tremendíssims, això sí.

Ara he de trobar algú que em pugui endinsar als llocs on et roben només per no perdre el costum i les campanades sonen a trets de pistola.

Viva el semen español

Segons un recent estudi de l'Instituto Valenciano de Infertilidad (?), el semen de los españoles es de baja calidad pero muy efectivo en embarazos. I clar, coses com aquesta, en un país de nans mentals, són dignes de celebració i orgull.

Desconec si és el nou vídeo de moda a la Península Ibèrica, però certament a mi em sembla tremendíssim i si fos a casa no dubto que passaria el dia cridant coses a toda la peña de Carabanchel. Ara bé, qui va preguntar què a aquest nen tan exaltat? L'han educat a casa seva sobre les bondats del semen a la piel de toro? Si n'està tan orgullós, sembla raonable pensar que quan tingui edat per masturbar-se ejacularà per la finestra, per a tota la penya. Esperem que el seu exemple no es propagui. En tot cas, la manifestació de nacionalisme més original i divertida que hagi vist en la vida.

L'home sense memòria

Ha mort Henry Molaison, un home que va passar els 55 últims anys de la seva vida sense poder crear nous records per culpa d'una operació en què li van extirpar l'hipocamp. Al genial blog Fogonazos podeu trobar molt més sobre el tema, cosa que no es pot dir de cap altre medi de comunicació del país, que en canvi sí publiquen coses com aquesta en portada:

Así nos luce el pelo.

Targeta de felicitació

BONA FEINA EN AQUESTA COSA QUE HAS FET. REALMENT SÚPER.

La utilitat d'aquesta simpàtica targeta és doble. Una, si realment no tens idea que ha fet el teu amic però saps que s'ho currat mil Dues, si vols humiliar-lo després de la seva feinada.

Preu: 4$
Regala'l!

Per Nadal, ensenya els teus fills a escriure. S-A-N-T-A.

El temazo del capde: Ingrata

Dels mexicans Café Tacuba, per ballar fins rebentar. També porto tot l'any escoltant-la per terres sud-americanes.

Gent absurda (versió antipatillera)

L'espantós home de la imatge pertany al col·lectiu Negative Sideburns, al qual s'adscriuen aquelles persones que han decidit abandonar per sempre el camí del bon gust i retallen les seves patilles per sobre de l'orella. Com es pot apreciar, el resultat és repulsiu, i aquesta és l'única manera d'entendre la necessitat de crear un grup on tothom presenti un aspecte igualment grotesc, per no sentir-se tan sol i lleig enfront del món.

Val a dir, però, que en una ocasió vaig ser una d'aquestes persones. I és que equilibrar la longitud de les patilles sempre m'ha semblat una tasca terriblement difícil. En els meus primers temps en el món de l'afaitada, quan encara anava a a l'escola, vaig passar massa estona traient pèl de la banda esquerra i la dreta alternativament fins que, massa tard, vaig descobrir que ja no tenia patilles. Increïblement, al dia següent, els companys no van saber identificar el que estava passant malgrat ser conscients que alguna cosa era fora de lloc i la versió oficialment acceptada va acabar sent que m'havia tallat els cabells. Sort que no hi ha proves gràfiques del tema, doncs tenint en compte que el meu sobrenom més estès és Patilles, la vergonya seria eterna.

En tot cas, des d'aquí proclamo l'alineació del blog Patillades com a enemic de la pàgina Negative Sideburns. Visca el pèl facial!

Causant furor

La meva barba ja porta onze mesos de creixement. Fins la setmana passada la meva cabellera havia seguit el mateix ritme, però em vaig cansar d'haver-la d'apartar dels ulls i vaig anar a la perruqueria. Com sempre, em van tallar de més, de manera que la prominència de la meva pera és més exagerada que mai ara que ja no hi ha unes grenyes que l'acompanyin.

No és fàcil portar tant pèl a la cara durant tant temps. En ocasions resulta incòmode a l'hora de menjar i t'hi has de passar el tovalló cada dos minuts. El seu manteniment és una molèstia, doncs setmanalment he d'agafar les tisores i acabar amb les nombroses puntes obertes, tasca que resulta ideal per passar l'estona mentre cagues, per cert. Algunes dones et pressionen per fer-la desaparèixer, sabent que estaràs més bufó sense ella. Una pila d'idiotes fan cua per estirar-la, el pitjor dels quals va ser un fill de puta que quatre cops en una mateixa nit em va sorprendre per darrere per sucar la meva barba en el seu cubata.

També hi ha recompenses, però, i és que molta gent valora el teu esforç i sacrifici i s'acosten a compartir històries de la seva vellositat facial, de la longitud que havien arribat a assolir o, senzillament, a elogiar-te. I és que les barbes són una cosa que crea germanor, doncs jo mateix em fixo molt en la gent que en porta i no dubto a felicitar algú quan el veig amb una mata de pèl notable a la cara.

Fa dues setmanes, en una festa infestada d'estudiants d'intercanvi, no podien parar d'aparèixer tremends a alimentar el meu ego, a més d'una colombiana prou atractiva que es va fixar en mi pel carrer i em va donar el seu correu perquè volia polla. El primer va ser un paio que anava molt borratxo i es va plantar davant meu lleugerament encorbat amb un somriure sinistre, d'ulls clucs i massa ple de dents, mentre es fregava les mans amb absoluta demència. LapuedotocarlapuedotocarlapuedotocarPORFAVORRRR! Pffff, la meva política és que només les dones hi han de poder accedir, però va insistir molt. SiemprehequeridotenerunaigualPORFAVORRRRRlapuedotocarlapuedotocar! Un cop satisfeta la petició, es va encongir encara una mica més i va seguir fregant les mans fins que gairebé en sortia fum.

Després va arribar el torn dels francesos. Tu barba es increíble, es la que todo el mundo mira por la calle y quiere tener. I alguna perla més que ara mateix no recordo, però em miraven i aixecaven el polze amb cara de clara aprovació.

Per últim, un xilè que lamentava profundament haver cedit a la pressió popular i haver acabat tallant la seva. Yo sentía que mi barba eran mis antenas de gato, mi bigote, mi manera de conectarme con la naturaleza.

La llista de floretes que he escoltat és extensa. Nostradamus, Jesús, Bin Laden, Barrabás, náufrago, ermitaño, hobbit (?), profeta, Don Quijote... Una motivació afegida per seguir creixent.

"He tenido miedo toda mi vida"

Interessant entrevista al primer home que va baixar dels vint segons en els dos-cents metres llisos i que va veure arruïnada la seva carrera esportiva amb el ja mític gest de la imatge. Encara espera que els fills de puta del Comitè Olímpic Internacional li demanin perdó per haver-li retirat la medalla.

Dark Campaign

Patillades s'afegeix a la Campanya de Foscor per catapultar l'última i gloriosa pel·lícula de Batman, el millor dels superherois, al més alt de la cerimònia dels Oscars. Com a agent del caos, és el mínim que puc fer en honor al Joker.

Some men aren't looking for anything logical like money. They can't be bought, bullied, reasoned or negotiated with. Some men just want to watch the world burn.

Pajasmentales

Me acabo de comprar un software tope pepinaco (perdón por esta expresión, no he actualizado mi suscripción a la RAE). Se llama Excuse Generator Pro Deluxe 2.0 y creo que le voy a sacar bastante partido.

He introducido la frase “Excusas por las que no he escrito estas dos semanas”. El resultado es el siguiente.

Excusa #1: He estado trabajando en mi proyecto cinematográfico Black Down Derribado. La historia de un monguer negro que va a Somalia en misión de paz, y nada más bajar del helicóptero, tropieza y se cae.

Trobo impossible no estar descollonant-se a terra després de llegir aquestes línies. L'autor escriu a Pajasmentales, i repassant el seu arxiu només he vist crema en quantitats industrials. Porto temps allunyat dels blogs perquè estic molt ocupat fent res, però eventualment surfejo la xarxa de nou per topar amb meravelles com aquesta. Imprescindible!

Dopaje, corrupción y otras aventuras de Petrini

Interessant article al voltant de les peripècies d'un futbolista italià que denuncia els tragins de la seva lliga. Coses d'aquelles que a España no passen, ja se sap. I de propina, una foto en què Claudio Ranieri es posa en la pell del Senador Palpatine.