Una derrota és una victòria

Alguns hauran notat que últimament el blog ha adquirit un cert to psicodepressiu, cosa que no concorda en absolut amb la voluntat del seu autor quan va crear aquest petit espai cibernètic. Estava intentant donar forma als fets per exposar la situació d'una manera ben entenedora, però després de cinc-centes paraules tot el que tenia a la pantalla era una crònica lamentable. Fem-ho fàcil, company. El nostre estimat protagonista coneix una noia, que resulta ser increïble, i se n'enamora. Quan només els queden tres setmanes junts perquè ella abandonarà la seva ciutat natal per anar a estudiar a la d'ell, la mossa decideix unilateralment que ja n'hi ha prou d'aquest color. El poc temps que li queda ha de ser per a la família i els amics, no fos cas que tants bons moments plegats la conduïssin a l'incert camí de l'amor i hagués de deixar el seu xicot enrere. Siguem bons amics, sí? Ah, màxima covardia i alta traïció, quin acte tan menyspreable!

El nostre col·lega sempre s'ha considerat una persona freda, sense cap mena de problema a l'hora de desempallegar-se de mala manera d'algú que li va al darrere. Amb decència, això sí. L'últim adéu mai no té segones parts. Aquest cop, però, s'ha trobat amb algú que podria passejar per l'Antàrtida en roba interior, i que a sobre no l'ha volgut deixar anar. Ell no la volia pas com amiga, però hi estava encadenat sentimentalment i en cap cas disposat a rendir-se mentre quedés alguna esperança.

Les regles del joc són molt senzilles, al final tothom ha de perdre. Un ha de ser el gran derrotat mentre que l'altre és el dolent de la pel·lícula. Si les llàgrimes les vesso jo, doncs, exigeixo que l'altra persona assumeixi el seu paper. No vull disculpes ni explicacions peregrines, només un "sí, t'he quillat, et fots". Ei, no és tan greu, tots ho hem fet i ho hem patit. Forma part de l'ordre natural. Quina és aquesta estúpida necessitat de ser amic de tothom? La vida real no és com el facebook, tenir enemics és inevitable, i millor saber qui són. El que no es pot pretendre és expulsar algú del paradís engegant-li una coça a la boca i fer com si hagués caigut sol. No, de cap de les maneres.

En contra de tota lògica he conspirat per a la meva pròpia destrucció, sense còmplices i sent perfectament conscient de l'únic desenllaç possible. La meva persistència insana, clar, ha estat encesa per les seves falses promeses, fins desencadenar un apocalipsi final a la seva festa de comiat. Després de convidar-m'hi i ignorar-me deliberadament durant la nit, es va acostar a mi per dir-me que fotés el camp. Gràcies. No ha tingut la decència de reconèixer la seva culpa, però s'ha vist forçada a actuar amb crueltat i ha entès que ja no m'ha de donar més corda.

Gràcies de nou, sincerament, perquè malgrat les llàgrimes incomptables conservo records magnífics. La venjança no té cabuda, doncs algú s'encarregarà de fer-te pagar pels teus actes i jo trobaré alguna víctima disposada a netejar aquest afront. Dient a les coses pel seu nom, això sí.

I ara, amb la ment neta i el cor en pau, he recordat que la vida és una festa i que un munt de noies esperen pacientment que els arribi l'hora a la llista que sempre toca. Mentre decideixo quin objectiu serà més divertit, cantussejo una alegre tonada. La lletra fa així, "Puta, puta, puta, puta, puta, puta, puta..." :D

Tornarem a lluitar. Tornarem a vèncer. Tornarem a caure.

Pues eso

No puedo pronunciar la palabra robo porque me abrirían expediente, pero ya la acabo de utilizar.

- Daniel Sánchez Llibre, amb la facilitat de paraula de l'entorn futbolístic

El temazo del capde: Thank you for the venom

Ah, ara sí. Oh, i tant, ja ho crec. Aquest cop, el títol és infinitament adequat. Gràcies pel verí, i també per la puta mare que et va parir.

You'll never make me leave
I wear this on my sleeve
Give me a reason to believe

Floretes (?)

Me encanta el color de tu pelo. Caoba, así como naturaleza muerta.

- Una amiga de la meva enemiga

La suquera

Algunes persones es refereixen a les gasolineres com suqueres. Serà per això que hi ha una llimona sobre el sortidor? O és que tot just acabaven d'empobrir la mescla i encara estaven recollint el tinglado quan naltros vam arribar?

Els perills de la platja

Frases que arriben 210908

Te he echado de menos.

- Una atractiva mestressa italiana, amb un radiant somriure il·luminant el seu rostre, després de passar cinc dies junts i dues hores separats

Amor cec

Una animada conversa de sobretaula gira al voltant de l'enamorament, aquest sentiment que irremissiblement ens condemna a tots al fracàs. Los humanos son los únicos animales que se enamoran porqué sólo nosotros podemos mirar a la pareja a los ojos cuando tenemos sexo, deixa anar algú. Oh, buena, buena. L'audiència està meravellada amb la frase. El seu arxienemic, però, no ho compra tan ràpid. ¡Un momento! exclama triomfalment, ¿Y los ciegos? ¿Es que acaso los ciegos no se enamoran, eh? Aquest passa a ser el nou tema del debat. Què somnien els cecs de naixement? Foscor absoluta? Ah, una metàfora de l'amor, doncs.

Condicionant la mainada

A la cua del supermercat, un noiet d'allò més bufó assenyala una xocolatina. No, diu la mare. Ell aixeca la vista i topa amb la meva caixa de cereals, cap a la qual apunta el seu dit. No, es de este chico. Em mira amb cara de sorpresa i s'encamina cap el següent objectiu, un paquet de xiclets. No, no lo necesitamos. El nen la mira bocabadat però sense emetre cap so. Finalment, es posa a remenar el congelador dels gelats. No, no lo quieres. Piensas que lo quieres pero no es verdad. El nano renuncia i la mare somriu satisfeta.

El temazo del capde: So much love to give

Perquè a Chile són festes pàtries, i això vol dir que és possible independitzar-se d'España. Perquè quan una dona et fot la patada, el primer que has de fer és aconseguir-ne una altra. Perquè m'ho pillo tot. Porque la vida puede ser maravillosa, Salinas. Perquè sóc la puta crema. I perquè la cançó m'agrada, què collons.

Moria, només que sense balrog

Segona part de Potosí



El nostre camí és cada cop més irregular. Ara ja no hi ha cap angle del túnel que sigui recte, les topades del casc amb el sostre són constants i no és estrany haver d'avançar ajupits. Ja ningú no fa bromes. Davant nostre, l'accés al segon nivell, un forat que descendeix violentament vers la foscor. Enganxat al cul del guia, tinc clar que arribaré tan avall com sigui possible, i ens llencem cap endavant recolzant els peus en els troncs que marquen el camí. La baixada conclou a quatre grapes, i hem d'esperar un minut ben llarg fins veure arribar el següent membre de l'expedició. En Thomas, un dels alemanys, ens informa que tota la resta han girat cua. Supervivència dels forts, just el combustible que el meu ego més valora.





Ahora vais a ver el trabajo más duro de la mina, diu el Rolando mentre gira cantonada. La temperatura ha augmentat cinc graus ben bons, i ara ja no hi ha cap via que serveixi de referència. Els camins s'obren a banda i banda, fins i tot cap amunt. Si perdem el guia, mai més no trobarem la sortida. Aquí es, diu, i es posa de quatre grapes. Avança uns metres i s'estira de bocaterrosa. S'enfronta a un túnel que no arriba als dos pams d'alçada, però no dubta un instant i comença a arrossegar-se mentre la seva llum es perd de vista.



Empasso saliva i m'estiro com ell ho ha fet abans. Les seves cames es retorcen encara al forat. Els seus peus busquen inútilment una roca que els impulsi. Finalment, sembla que emergeix a l'altra banda. No és por el que m'envaeix, sinó terror, un pànic atroç. No ho puc fer, no em vull moure, no vull endinsar el meu cap en aquest camí de cucs. Miro enrere i només veig decisió en el rostre de l'alemany. No hi ha volta enrere.

Em llenço cap endavant amb autèntica desesperació, agitant les extremitats com algú que s'ofega perquè no sap nedar, però això no em fa més ràpid. Pico amb el cap contra el sostre i el casc es desprèn de la meva testa. L'agafo i em moc de nou, però ara és la meva closca la que impacta contra la muntanya. Roca a esquerra, roca a dreta, pedres al damunt i al davall, el meu espai vital reduït a un miserable punyat de centímetres. Angoixa. Torno el casc al seu lloc i repto per treure el cap fora d'aquesta presó. Però no sóc lliure, sinó que acabo d'entrar a la sala d'audiències de l'infern.



El Rolando seu al centre d'una cambra que no arriba als dos metres de diàmetre en el seu punt més ample. D'un extrem parteix un camí descendent pel qual ha de ser impossible moure's sense donar-se cops per tots costats. A l'altre cantó, algú ha excavat la roca intentant sortir al cel obert.

Un crit ofegat, com el dels tennistes quan colpegen la pilota, però més profund. És el crit d'algú que descarrega tot el que té en aquest cop, perquè en realitat no té res i busca quelcom que l'alliberi. Tot seguit, un dur soroll metàl·lic, el que fa el ferro quan topa amb la roca viva. Aixeco la vista per trobar un cos encongit al final d'un túnel, quatre o cinc metres per sobre del meu cap. Carrega el pic. Llença el crit. Sona l'impacte. L'envolta una diabòlica lluminositat vermella, producte dels minerals de la paret i la suor que banya la seva pell colrada. M'hi acosto i observo els seus músculs en acció mentre pica novament des del fons de l'ànima. És diminut, però té una força extraordinària.



Retrocedeixo per seure al costat del Rolando mentre el Thomas entra a la sala.Aturar-se, quin gran error. El meu cor està desbocat i la meva boca no troba oxigen per alimentar-lo. Malgrat l'aire verinós, abaixo el buff i respiro dues alenades a ple pulmó. La situació no millora, l'aire és fastigosament calent i de regust metàl·lic. Vull plorar. Vull sortir. Vull fugir. L'alemany dels collons està d'allò més serè i contempla amb interès l'engendre que pica i repica sense pietat. Quan seu a l'altre banda del Rolando, els anuncio que no puc seguir endavant. Hombre, pero el tercer nivel está aquí cerca. Sí, por mi seguimos. No puedo, necesito salir. No és un crit ni una exigència, és la veu ofegada i implorant d'algú que ja ha superat amplament el llindar de la desesperació i camina a passes agegantades cap a la demència, perquè hi ha coses que la ment no pot suportar.

Accedeixen a la meva súplica, però l'alemany del dimoni té la llengua fàcil i un munt de preguntes al caparró. ¿Y cómo se llama? Basilio. La meva mirada recorre follament tots els punts de la cambra buscant una sortida que m'hagi passat desapercebuda. ¿Y cuántas horas trabaja? Ocho. L'únic camí passa per arrossegar-se de nou. ¿Y cuánto gana? Trescientos pesos al día. No aconsegueixo calmar la respiració, no em puc tranquil·litzar. ¿Y cuántos años lleva aquí? Veintidós. Merda, merda, merda, i si passa alguna cosa, i si ha gas, i si una càrrega de dinamita no explota com ho ha de fer. Massa dubtes. Miro amunt i el que veig no m¡inspira cap mena de confiança. Sento la imperiosa necessitat d'arrencar a córrer, però el pànic em bloqueja. Vull estirar el Rolando del pantaló i cridar-li que fotem el camp d'una vegada. ¿Y ...? Vamónos ya. Por favor, por favor. De acuerdo.

El guia emboca el forat, però aquest cop ho fa de cul. Millor, així no veuré on m'estic fotent. Adiós Basilio, eres increíble, mucha suerte. Mormola alguna paraula de resposta i pica un cop més.

Potosí

Potosí és la ciutat que va subvencionar gairebé exclusivament l'imperi colonial espanyol. La riquesa de les seves mines era tal que a dia d'avui encara s'utilitza l'expressió "vales un Potosí". Els metalls preciosos, però, no queien precisament dels arbres. La zona, poblada d'explotacions mineres des d'èpoques indígenes, va créixer al voltant de la falda del Cerro Rico, que amb els seus 4300 metres és un dels cims més alts d'aquesta zona de l'altiplà.

Els cronistes del segle XVI es van referir a aquestes mines com la boca de l'infern, i les guies turístiques segueixen emprant aquesta definició, a banda d'advertir als claustrofòbics de la poca conveniència d'endinsar-se en una zona de treballs que s'efectuen a 40ºC sota terra. El fet que Potosí sigui una notable mostra d'arquitectura colonial era per a nosaltres del tot irrellevant. Després del majestuós Salar de Uyuni, aquesta havia de ser la nostra segona parada a Bolivia.

Sense reparar en despeses, vam recórrer a una agència els guies de la qual són tots ex treballadors de la mina. L'organització, impecable, es va encarregar de disfressar-nos de miners i introduir-nos plenament en el tema abans d'abandonar la llum del sol. Al Mercado Minero, vam assistir a una completa explicació de l'equip necessari i les seves funcions; i un bon curs per a terroristes en potència, amb abundants detalls sobre dinamita i detonadors.









El guia no va estalviar anècdotes sobre els costums i supersticions dels miners. Cada divendres s'efectua una libació, que consisteix en una ofrena a la Pachamama (nom amb què els indígenes es refereixen a la Mare Terra) i al Tío de la Mina per tal d'obtenir el seu favor i protecció. Al·lucinats, vam contemplar com el paio agafava una ampolla d'alcohol etílic de 96º, que només diferia del que es ven a qualsevol farmàcia en què el rètol resava BUEN GUSTO. Desitjosos de tenir una bona visita, acceptem el didalet que ens ofereixen i bevem a la salut del dimoni, sense oblidar que la ingesta d'un quart de litre d'aquest beuratge ens deixarà cecs. Amb sorpresa, descobrim que malgrat l'alta graduació no té mal gust en absolut, i que en aquest país és una beguda del tot legal.



Una avorrida dissertació sobre els processos químics necessaris per a la separació dels minerals precedeix el plat fort de la jornada. Fem el cor fort davant d'un forat fosc com la gola del llop, i en un obrir i tancar d'ulls perdem de vista aquest cel tan blau que ens alegrava el dia. Nosaltres tres i quatre alemanys seguim en rigorosa processó les passes del Rolando, el nostre guia local de parla quechua.

















Mentre el camí avança en línia recta seguint els rails de les carretes, el potent feix de llum del nostre casc és suficient per mantenir a ratlla la foscor. Aviat, però, es poden apreciar galeries laterals que es perden darrere d'una corba sinistra, això quan no les talla una pila de pedres que fa tota la pinta d'haver-se desprès del sostre. Els travessers que sostenen l'estructura estan distribuïts en intervals irregulars i en molts casos resulta fàcil dubtar de la seva fiabilitat. Fustots trencats i en mala relació amb la roca reposen sobre els nostres caps, i és inevitable preguntar-se si aquests pilars són capaços d'aguantar dempeus una muntanya les entranyes de la qual semblen un formatge suís.



Una porta de ferro massís dóna entrada a una petita habitació que alberga un museu d'allò més discret. L'únic que se'n pot destacar és la figura del Tío, envoltat d'envasos d'alcohol buits. Espero que algú hagi begut avui a la nostra salut.



Diversos factors conflueixen en contra dels turistes pobres d'esperit. La temperatura, ja superior a la de l'exterior, es veu augmentada per les feixugues capes de roba extra que suposa l'equipament miner. La respiració, difícil de per si a causa de l'aire enrarit i la pols residual, es complica pel fet d'haver-nos de cobrir el rostre amb un buff que ha de protegir els nostres pulmons dels gasos verinosos. Un exercici tan trivial com caminar en línia recta pot representar un esforç suplementari a causa del poc oxigen present en aquesta altitud. Per últim, la idea de trobar-se en claustrofòbics camins subterranis excavats per mans humanes des de temps remots és dura d'acceptar psicològicament. Així doncs, un Tomeu que no ha dormit i un alemany de molt avançada edat decideixen abandonar a les primeres de canvi.





Això ja va de veres, i enfilem unes escales fetes a base de troncs i rocs protuberants per veure el primer treballador en acció. Sense mocador que li tapi el rostre, vermell de l'esforç i amb la samarreta que cobreix el seu pit banyada en suor, un home buida sense descans cabassos de roca perquè els seus companys puguin carregar el contingut en vagonetes. Obviant la nostra presència, du a terme la seva tasca amb uns llavis entreoberts que revelen una boca sanguinolenta, producte del constant mastegar de fulles de coca. La fulla de coca no és droga, però els permet treballar en jornades que no baixen de les 12 hores i sovint duren més d'un dia sencer sense menjar ni dormir.















Seguim endavant fins una bifurcació en què, panteixant, parem per descansar. El cinturó que carrega les bateries de la llanterna frontqal del casc m'oprimeix el ventre. L'afluixo per poder respirar millor. Fa molta calor, i aquestes aturades només serveixen per fer patent com d'exigent per a l'organisme està sent aquesta visita. Un enorme terrabastall s'aproxima a nosaltres, i amb un cert temor ens fem a una banda per deixar pas al que sigui que s'acosta. Una vagoneta plena fins el capdamunt de rocs fa la seva aparició. L'empenyen dos nois. Somriuen i diuen que tenen disset anys. Estan arrossegant un carregament d'una tona que potser no contingui ni un sol gram de mineral o metall aprofitable. Pel túnel que nosaltres ja hem recorregut, arriba una vagoneta buida, i com la via només té espai per a un vehicle, l'han d'aixecar dels rails per desfer el bloqueig. Amb les mans nues.



Segueix a Moria, només que sense balrog

El temazo del capde: Vida

Quan t'adorms plorant abraçat al coixí, i només despertar les llàgrimes tornen a negar els teus ulls, el més adient hauria de ser una cançó la lletra de la qual maleís la causant d'aquest dolor emocional. Lamentablement, no he sabut trobar cap tema que complís aquests requisits, així que us presento a Damaris, una compositora peruana guardonada al prestigiós festival musical de Valparaíso que vaig escoltar una vegada i una altra mentre viatjava per aquests món de déus en autobús. Al cap i a la fi, la lletra també s'ajusta bastant a la meva realitat actual.

Ai, l'amor, quin negoci tan perillós :'(

Vull per demà

Tal dia com avui, l'any 1714, Barcelona es va rendir a les tropes espanyoles i borbòniques posant final a la Guerra de Successió.

Tal dia com avui, l'any 1973, Augusto Pinochet va bombardejar el palau presidencial, La Moneda, per governar Chile de forma dictatorial durant gairebé disset anys.

En commemoració, a Santiago s'espera un enrenou considerable i la meva universitat, com a zona roja que és, romandrà tancada tot i ser època d'exàmens finals.

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Imagina que te la menja aquesta paia :P

El trapero

Màrqueting de guerrilla

Compre, compre, la oportunidad de su vida para comprar más caro que nunca. Si lo encuentra barato, le subo el precio.

- Un hippy venent polseres al carrer

M'agraden els pastissos

Presidente, prefiero vender pasteles en el mercado que quedarme en el Madrid.

- Robinho, a Ramón Calderón

El temazo del capde: Shake It

Cançó de la banda californiana Metro Station que forma part de la banda sonora oficial del meu road trip per la costa del mateix estat.

Malgrat tot, dedicat a la Carolina.

Si es que las visten como ...

Aquesta imatge va ser captada fa uns dies per un lector de La Vanguardia, el diari que no està escrit en català. Celebro la iniciativa de la cadena de roba sueca de dir les coses pel seu nom. Lamentablement, han hagut de retractar-se i sembla que el producte en qüestió són uns més comuns pantalones de puntilla. Llàstima.

Gràcies per la imatge, Dani!

Solidaritat masculina

Esperant a la porta d'una discoteca per entrar al Miércoles Po', l'equivalent xilè d'una festa Erasmus, arriba un bon amic de la meva xicota. Ey, Xavi, ¡qué sorpresa! Ens saludem. Oye, yo esta noche no te he visto, em diu. El miro tot estranyat; ya sabes, hay un código interno entre hombres, yo no voy a contar nada de lo que pase, afegeix. Ric amb ell, tranquilo, que ella viene luego, li asseguro. Dóna gust, però, saber que pots comptar amb algú que et cobrirà les espatlles.

Moments inversemblants del dia 300708

Veure una noia francesa rentant una poma amb sabó de vaixella abans de mossegar-la. La justificació? Bé que tothom neteja els plats i després hi posa el menjar.

HOLY GHOST

Genial, els Caçafantasmes i l'Esperit Sant xD

A veure qui t'escolta

Per petició expressa de la senyoreta kena, un dels majors espectacles que hom pugui presenciar al centre de Santiago. Amb tots vostès, els predicadors de la Plaza de Armas!

Vaya manga, no?

Clatellada als publicistes de la Caixa per aquest anunci que tan poc confiança inspira.

Valpo

Els meus honorables convidats, discutint l'agenda del dia poc després d'aterrar a Santiago

La prestigiosa Lonely Planet, principal empresa en el mercat de les guies turístiques i autèntica bíblia dels motxillers d'arreu, cita la costanera ciutat xilena de Valparaíso entre les cinc millors de l'Amèrica del Sud. Capital cultural del país, aquesta inusual vila portuària repleta d'acolorides cases, turons de carrers laberíntics i funiculars atrotinats és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de l'any 2003.

Les seves principals atraccions són els Cerros Concepción, Alegre i Bellavista, zones benestants riques en cafeteries bohèmies, restaurants sofisticats i pintoresques botiguetes amb olor d'encens. Les boniques casetes de colors que els poblen en fan un fantàstic escenari per a una entretinguda jornada fotogràfica.

Desigualtat

Sembla que l'armari no era prou gran

En certa manera, podríem parlar d'una mescla entre Gràcia i el Born però repartit en diversos turonets. Aquestes són dues de les meves zones favorites de Barcelona, però quan un viatja a Sud-Amèrica és per veure coses noves. És per això que, en baixar de l'autobús, ens vam desentendre del mapa i vam enfilar cap amunt a descobrir la ciutat per nosaltres mateixos. En realitat, ens vam perdre, però sempre és millor pretendre ser un paio alternatiu i enrotllat.

Només apte per a valents

¿Se compra?

Sí, y ojo robos també

Així, vam anar a parar a un turó a les vessants del qual un munt de cases s'alineaven desigualment, producte d'una inclinació perillosament excessiva i l'abús de materials poc indicats per a la construcció. Tenint en compte que Chile és una zona de risc sísmic per trobar-se a la frontera entre la placa Sud Americana i la de Nazca, la idea d'omplir una muntanya de cases de fusta resulta especialment absurda, sobretot si hom es para a pensar en el terratrèmol que l'any 1906 va destruir pràcticament la ciutat. Al cap d'una estona, però, veient com les escales que ens conduïen al cim estaven fetes pols, els ascensores no funcionaven i la brossa s'acumulava pertot, vam entendre que ens trobàvem en una zona molt pobra. El Tomeu, no gaire sensibilitzat amb les desigualtats socials, no feia sinó cagar-se en la puta mare del paio que va fer de Valpo Patrimoni Mundial.

Per a la construcció, tot s'aprofita

Seguir endavant no sembla una bona idea

El Camí dels Homes exigeix que, sempre que et trobis en una muntanya, no t'aturis fins coronar-ne el punt més alt, i aquest era el nostre objectiu, malgrat l'aparent hostilitat de l'entorn. I això va ser el que vam trobar.





Alguns observadors propensos a les conclusions ràpides i poc familiaritzats amb la realitat sud-americana pensaran que es tracta d'una senzilla pista de futbol. Greu error. Per entendre bé la situació és precís conèixer algunes cosetes sobre el món dels combats al carrer. Per a aquesta tasca, ningú millor que el cèlebre John John Johny Cobra [YouTube, 02:21]. El seu estil de vida es resumeix en dues frases.

Bienvenidos al mundo de los caballos, de la buena música, del espectáculo, peleas, jaleos, rallies...

Vamos a organizar un pequeño combate a ver. Una ... pequeña pelea de ValeCalle, no? He fundado un nuevo arte marcial, aparte de mi música todo va un poco más allá.

Peleas y jaleos. ValeCalle. Jaleos y peleas. Quan algú creix en un barrio que no es de los más hospitalarios, no té cap altra preocupació. Ja sabeu, per allò que las cosas son muy fáciles son muy difíciles, según quieras verlo. La simplicitat de John Cobra permet entendre la psicologia de les gents que habiten aquestes zones desfavorides.

Per aquí feien punteria amb els estranys

Així doncs, tornant als perillosos carrers del Cerro La Cruz, Valparaíso, poc vam trigar a entendre que ens trobàvem davant d'un autèntic Centro de Jaleos y Peleas. En aquests centres, la penya xunga del cerro es reuneixen amb l'únic objectiu d'estovar-se de valent els uns als altres per tal de determinar qui d'ells es pot considerar la persona més temible del barri. Aquí impera la supervivència dels més forts, i només la súplica del públic aconseguirà clemència per als vençuts.

Casa abajo, clar, l'emboscada està servida

Aprofitant que encara era aviat i no hi havia gent a la vista, ens vam atrevir a posar a prova la nostra habilitat. Si algun d'aquests moderns gladiadors ens hagués descobert, però, no hauríem tingut altre remei que acceptar el seu desafiament o sortir corrent, doncs cap guerrer que es consideri digne d'aquest nom toleraria la presència d'uns estranys al seu camp de batalla.



Prosseguint el nostre camí, ens vam creuar amb un d'aquells personatges que et forcen a fixar els ulls en els teus propis peus a fi de no desencadenar la seva còlera. Descamisat i en calça curta, caminava pel centre del carrer agitant els seus braços, poderosos com si fossin malls, i lluïa orgullosament el seu pit cobert de cicatrius. Ganivetat per tots costats, la seva gambada àgil demostrava que n'havia sortit airós sense seqüeles. Lucas era el seu nom, i tothom s'esforçava a saludar-lo amistosament, sabedors del que era capaç. Ell era l'home més ferotge del Cerro La Cruz, i nosaltres vam sobreviure al seu encontre.

Conforme ens aproximàvem al cim, els centros de jaleos y peleas eren cada cop més similars a una gàbia, enreixats i amb menys superfície, de manera que els lluitadors podien sentir en tot moment l'alè dels seus conciutadans. Com més amunt es desenvolupen els combats, més reputació adquireix el guanyador.

Leñazos a la boca, diria jo

Aquest no era capo de jaleos però sí de sestes, que no és poc

Ja a dalt de tot, vam topar amb el Tío Pelao, que segons ens van explicar havia estat el mestre del Lucas. Malgrat la seva avançada edat, encara era capaç de partir l'espinada de qualsevol turista despistat. I precisament això mateix érem nosaltres, doncs la zona era tan inhòspita que ni tan sols hi havia Coca-Cola als mercats.



Finalment conscients del perill que corrien les nostres vides, vam tornar al centre de la ciutat corrent com folls perseguits per una gossada de cans rabiosos.

Cames ajudeu-me

La resta de la jornada va transcórrer amb total normalitat, i ja per la tarda vam tenir ocasió de visitar els cerros més turístics. No pel fet de tractar-se de zones acomodades, però, s'han oblidat els costums de la ciutat. Al bell mig del carrer on es troben els millors restaurants, hi havia un homenatge al guerrer invencible.

Llarga vida a en Lucas!

Una forma ben pintoresca de guardar la bici

Ni amb el cerro ple de pasma per una trobada internacional hom pot deixar el cotxe sense vigilància

No dormen, sinó que intenten oblidar els horrors del Cerro La Cruz