El Rojo fa 23 anys

El meu bon amic Jordi Rojo feia anys el passat dissabte 28 i, per primer cop a la vida, El Zuran i jo n'erem perfectament conscients i els vam poder celebrar el mateix dia. De fet, va ser el propi Rojo qui es va encarregar de moure el tema, potser temerós que ens oblidéssim d'ell un any més. En una altra de les seves genials idees va decidir reservar un restaurant per internet, sense cap tipus de referència del local.

Estàvem convocats a les 9 davant del Zúrich, i jo em vaig reunir mitja hora abans amb el Zuran després de passar la tarda amb la Caro i ensenyar-li l'"Ou com balla":

- Ah, que tradición más interesante. Seguramente la inventaron los mismos del tronco que caga regalos por Navidad después de ser azotado.

Ens vam dirigir a El Corte Inglés sense cap idea en ment. Vam pensar que el més fàcil era donar-li una targeteta i fer un regal conjunt a l'aniversari del Guifré, després d'exàmens. Així estaria més treballat. El cas és que mentre donàvem voltes el Zuran va pensar en "Los Perros del Club" (un tema molt interessant que pròximament desenvoluparé en profunditat) mentre miràvem unes enganxines absurdes de gossos. Preguntant una mica vam acabar trobant un peluix súper cremós d'un bull-dog amb un os a la boca on es podia llegir "DANGER!!!!", absolutament ideal.

Amb el regal enllestit, vam tornar al punt de trobada per recollir el Guifré. Als pocs metres de posar-nos en marxa, va trucar el Miki per saber on erem, que ell acabava de sortir del metro. El Zuran em va donar un copet per indicar-me que estava just davant nostre, només creuant el carrer, i li ho va fer saber ("A ver Miguel, estamos a tu derecha"). Automàticament, el tio gira es gira cap a l'esquerra... Però ens va trobar ràpidament perquè la seva inutilitat va provocar en mi una rialla diabòlica, impossible de confondre per tot aquell que l'hagi sentida alguna vegada.

Després de donar unes quantes voltes pel Raval i perdre'm jo pel camí, vam arribar al restaurant que eren les 10 tocades. Allà ens esperaven el Rojo, el Martí i, per sorpresa, el David Aguilar, un amic del Magic i Telecos a La Salle. Resulta que el lloc reservat pel Rojo era vegetarià i els plats no baixaven de 10 euros, així que ràpidament es van decantar pel local que hi havi just enfront, un japonès amb menú de degustació a 15 euros... sense beguda ni postres! No cal dir que a mi em va semblar un puto escàndol i vaig proposar anar a fer uns shawarmas a la Rambla del Raval, que no estava ni a cinc minuts, però la postura conservadora del Zuran i el Guifré ho va impedir.

Tots van caure a la trampa del menú. Jo, per contra, vaig explorar la carta minuciosament buscant la combinació més barata. Finalment em vaig decantar per una amanida Àsia (amanida normal amb pera, que li dóna un toc molt interessant) i uns makis de peix blanc, suposant que amb aquest nom estarien de mequis (boníssims, per entendre'ns tots). El que no deia la carta és que els putos japonesos només mengen peix cru, i el meu segon plat va resultar ser més aviat fastigós, però tampoc em vaig quedar amb gana.

El sopar va estar amenitzat per la vida sexual del Marti, que ens va explicar que estava tenint un affaire amb una ElectroMadera. Que què és això? Potser sabeu que els de la tribu urbana dels gòtics (gent "xunga" que només vesteix de negre i porta botes d'astronauta, punxes a qualsevol part del cos i la cara pintada de blanc, inspirats en Michael Jackson, Eduardo ManosTijeras i Marilyn Manson) també s'anomenen ElectroDark (o ElectroJartos) per la música que escolten. Si a això hi afegim tendències massoquistes que et porten a demanar que et fuetegin amb un pal de fusta ja podeu entendre el nom:

- Sí tios, em va donar un pal i em deia "Azótame el culito, he sido mala". Jo no ho veia gaire clar, però li vaig pillar el "gustillo" i li vaig fer sang i tot, té unes cicatrius que no vegis.

A totes aquestes, jo estava una mica impacient perquè havia dit a la Carolina que aniria a la seva residència sobre les 23-23:30 i ja eren dos quarts i mig de dotze. Potser em vaig mostrar una mica massa espitós amb els meus amics, perquè a ella la vaig cada dia i no feia falta repetir constantment que havia de pirar, hauré de controlar el meu "Calzómetro". Abans que haguéssim pagat em va trucar per saber on era i li vaig dir que encara trigaria tres quarts d'hora en arribar a ca seva, i els dos vam decidir que el millor era que anés a dormir i veure'ns l'endemà.

Quan la incompetent cambrera ens va haver cobrat va aparèixer el Dani i ens va acompanyar a fer un gelat al McDonald's de plaça Catalunya, on va confessar que havia vingut d'amagat del Mixu (nom "carinyós" de la seva xicota) per evitar discussions, i que tampoc tenia cap intenció de fer-li saber que ens havia vist. A això va afegir que ja estaven pensant d'anar a viure junts en un termini de tres anys... PAH! Li vaig dir que em semblava absurd fer plans a tant temps vista, perquè amb aquestes idees al cap es crearia un compromís psicològic que amagaria la realitat, aguantant actituds que en condicions normals no deixaria passar, però ja s'ho trobarà. La nit es va acabar fent l'entrega del regal amb les convenients explicacions i "Calabaza, calabaza, cada cual a su casa!" menys el Marti, que tenia una cita amb la seva Electromadera favorita.


Miki Persianas, Rojo, Zuran, David Aguilar, el vostre reporter favorit, Guifre i Marti davant del restaurant 

El Liverpool es corona campió en una final d'infart

Aquest dimecres es disputava la final de la Champions League a Istambul, enfrontant el Liverpool i el Milan, gran favorit. Va ser una final pobre en futbol però molt emocionant, ja que al descans els italians guanyaven 3-0 i tot semblava decidit. Però l'equip de Rafa Benítez va marcar tot el que va xutar i abans del minut 15 de la segona part ja havia empatat la final.

A totes aquestes, jo estava veient el partit al "Tritón", prop de la universitat, amb Marc, Jaume, carles i els membres del Caos. La nit va estar amenitzada pels comentaris dels jartos que hi havia al bar, especialment memorable va ser la frase que vam sentir de fons quan Tomasson va entrar al camp: "Te lo digo, este tío es peligrosísimo". Era el mateix personatge que minuts abans havia canviat de canal i, després de deixar la pantalla sense imatge, va exclamar: "Pero esto no va!". Un altre incentiu van ser les apostes, primer per veure quin jugador marcaria el 4-3, i després per decidir qui seria el primer en fallar un penal. El premi va anar a parar a mans del Titu, que ho va confiar tot al desafortunat Serginho. Menció d'honor també pel Tomás i el Maño, que van abandonar el bar a la mitja part : "Los del Liverpool no meten 3 goles ni jartos de coca".

L'actuació de Jerzy Dudek, porter dels reds, va ser antològica, especialment si tenim en compte que és un porter molt discutit per les seves cantades, bastant habituals. Primer es va lluir amb una doble aturada a Shevchenko a l'últim miut de la pròrroga, que hauria significat el típic "gol atraco" del Milan. Després va sorprendre tothom amb un ball d'allò més extravagant als instants previs als llançaments del Milan des del punt fatídic. El porter polonès es va inspirar en els moviments del mític Bruce Grobelaar a la final de 1984, on el porter sud-africà del Liverpool va aconseguir descentrar els jugadors de la Roma i els va aturar 2 penals per tal que els anglesos aixequessin la seva quarta Copa d'Europa.

"Jamie Carragher came to me and said, 'Remember Grobbelaar put them off all the time, you do the same' -- and I was trying to do it", va dir Dudek després de la final. I efectivament, els spaghetti legs van fucionar de nou. Lamentablement, no n'he pogut trobar cap foto a Internet, així que us haureu de conformar amb la seva segona i última aturada.


Fins i tot un expert com Shevchenko es va deixar enredar 

Anècdotes de... la Nit de Reis (5 de gener de 2005)

Ara que ja som grandets, la Nit de Reis ha perdut la seva màgia i ningú es posa nerviós esperant els regals de l'endemà. Ara els nervis venen donats per la proximitat dels exàmens. Així que vam decidir sortir una estoneta a treure'ns la tensió de sobre i vaig quedar amb el Juanjo, l'Àlvaro, el Chus, la Cris i l'Àlex per anar a prendre alguna cosa a Gràcia.

Vam pujar a "El Coche del Caos" i vam anar al Ramsés, bar ja desaparegut on preparaven unes Aigües de València tremendíssimes. Després d'un parell de gerres, aquesta beguda va causar estralls a l'organisme del Titu. Un altre motiu pel qual aquest bar era molt popular era l'obsessió de la cambrera a lluir el seu Banco de España (és a dir, portar els pantalons tan baixos que ensenyes un bon tros de la ratlla del cul).

Va ser una nit bastant crema on em van descobrir la famosa croissanteria clandestina que hi ha a escassos metres de la parada de Fontana, us la recomano.


El Titu amb un "colocón" de mequis


Com podeu veure, més li valdria tapar-se una mica

El comiat més trist

Ahir el Purxer disputava el seu últim partit de la temporada, el seu últim partit a la Primera Divisió de la LUFS, i l'últim partit de dos històrics com el David i jo. El nostre rival era l'Ovella Negra, un combinat d'Erasmus italians encapçalats per l'entranyable Tomaso i d'un nivell similar al nostre, ja que també s'han passat tota la temporada en zona de descens.

El Keko ja m'havia avisat que ell no podria jugar perquè tenia molts exàmens a la vista, però comptava amb la resta de l'equip fins que 4 hores abans del partit m'informen que no serem prou gent, que intenti fitxar. Ràpidament em poso en contacte amb els Reventaos de més qualitat (Marc i Chus) i la gent que trobo al Messenger (Jedy), a més de trucar al Tete perquè porti reforços del barri. A les 15.18 hores rebo el següent missatge del Tete: "Lozan ke no em trobo gaire be. Ma sentat malament el dinar". Això vol dir que no venien ell ni els seus amics, i les meves negociacions havien fracassat, ja només erem Isma, David i jo amb l'incògnita del Dimas, que estava estudiant a la biblioteca i s'habvia assabentat que hi havia partit el mateix dia.

Així que vaig fer una gestió d'última hora i vaig aconseguir la participació de l'Alberto, jugador del Kakhi Deluxe i company sentimental de Laura Camas, amb ell seríem 4 i podríem intentar donar la cara. La meva sorpresa i indignació van ser majúscules quan vaig trobar el David i la seva xicota al Poliesportiu: "L'Isma no ve". Perfecte, no podem jugar, el partit es dóna per perdut 3-0. Quan va arribar el Ramon, l'àrbitre, es va vestir de curt i va jugar amb nosaltres una "patxanga" 5 contra 4 en què jo vaig estar particularment malament, és difícil mantenir l'atenció d'un porter si alhora fas de jugador, i vaig encaixar bastants gols patètics després de perdre un munt de pilotes absurdes. El resultat final? 14-3, en la línia del que ha vingut passant tota la temporada. Ni tan sols em vaig poder emportar el consol de marcar un gol, vaig enviar una pilota al pal i em van faltar pocs centímetres per empalmar una fantàstica xilena.

Aquest és el meu comiat d'un equip en què he passat 2 magnífiques temporades i un turment aquest últim quadrimestre, però no esperava un adéu tan descafeïnat. Així doncs, us remeto al proper Purxer vs Reventaos sin Fronteras, tercer i últim partit de la Copa del Caos - Homenatge a David i Patilles. La data prevista inicialment és el dimecres 29 de juny a les 6 de la tarda. Companys, aquest cop no em podeu fallar!


Adéu amics!

Presentació de Saviors of Kamigawa

Últimament he estat jugant molt poc a Magic, que ha estat el meu principal hobby els últims 8 anys. De fet, ja fa temps que penso en penjar les cartes, però abans m'agradaria jugar el meu últim Campionat Nacional. Així que em vaig acostar a les Cotxeres de Sants a les 10 del matí per intentar sumar uns puntets que m'apropin als 50 primers d'Espanya (que obtenen plaça per al Nacional), ja que ara mateix sóc el 65. Certament, segueixo sent un ludòpata, perquè el torneig coincidia amb la Cursa d'El Corte Inglés, prova que fa anys que no disputo per les meves lesions cròniques als turmells, i precisament aquest any estava en condicions de córrer però no hi havia temps per fer les 2 coses i vaig optar per la menys sana.

Pel camí vaig topar amb el Rojo i l'Aguilar, que també venien amb el temps just, segurament també els va costar llevar-se (jo vaig anar a dormir a les 3 i encara no era gaire persona). Vam arribar just per inscriure'ns i començar a construir les baralles, un gran avantatge de ser tan impuntual. Aquest cop hi havia menys gent que altres vegades, erem unes 100-150 persones, entre elles moltes cares conegudes: Ferran, Txetxu, Txep, Alfred, Furki...

Vaig rebre un pool de cartes bastant difícil de construir, tenia un verd espectacular, però de costos elevats, així que després de molta indecisió vaig acabar jugant blanc-negre amb un splash a 3 "chispas" vermelles. D'aquesta manera, la baralla estava més compensada, les criatures blanques em permetien corbar amb relativa facilitat i el negre em donava 3 removals més. A més, tenia un parell de bombes: Ocho Colas y Media i Kirin Infernal.

El torneig va ser entretingut, però novament em vaig notar molt tens durant les partides i massa afectat per les derrotes. Només em vaig enfrontar a dues cares conegudes i, com de costum, vaig perdre. Així és difícil sumar punts. També vull comentar que vaig esgotar els 45 minuts de temps reglamentari a 4 de les 8 rondes, perquè els meus rivals eren els típics fills de puta que juguen súper lent. Els 4 cops vaig començar perdent i vaig remuntar 3 enfrontaments, mentre que l'altre el vaig empatar, sempre als 5 torns extra. Al final, 16è amb 5-1-2 i un parell de sobres de premi, regular.

En quant a l'altra gent, el Rojo va començar 4-0 però després va implotar i se'n va anar a casa disgustat, i vaig sentir uns quants cops comentaris de l'estil:

- Ei Lozano, anem a la platja?

Això és perquè portava el meu uniforme "dominguero" preferit, xancletes de piscina i banyador. Més còmode, impossible. També vaig parlar una bona estona amb el Txep, que no parava de donar-me crema contra el Raul i que, per cert, vestia igual de cutre que jo.


Aquest era el meu material a la presentació

Tour per Barcelona en família (no la meva)

Ahir van arribar a Barcelona el pare i la madrastra (Jose i Sara) de la Carolina, als quals no havia vist en 8 mesos. Vam estar bastant temps rumiant si jo els havia de conèixer o no, ja que cap dels dos hi tenia especial interès. A ella no li semblava una gran idea, perquè la seva família sempre ha estat molt pesada amb aquests temes. Jo vaig comentar el tema a casa i mon pare, molt amant de fer de mestre de cerimònies, es va oferir per guiar-los en una visita pel Casc Antic de Barcelona, zona que ell coneix a la perfecció, ja que treballa per l'Ajuntament en aquest districte des de fa molt temps. No era una mala idea, ens va semblar una opció més interesssant que "Mira papá, te presento a mi novio", encara que la Caro va preguntar abans al seu pare si li venia de gust. La resposta va ser afirmativa, així que ens vam citar davant del Zúrich a les 4 de la tarda.

Quan ens vam trobar, la Carolina es va mostrar rància donant-me dos petons a la galta, comportament que ja havia mostrat quan vam anar al Cirque du Soleil amb els meus pares. Després va procedir a les presentacions, vaig flipar una mica amb el parlar dels seus pares, era molt ràpid i amb un accent bastant més tancat que ella. El meu pare, que es passa el dia en reunions de l'Ajuntament, va prendre la iniciativa i els va oferir dues opcions: fer una visita en cotxe anant de punt a punta de la ciutat o una ruta a peu pel Casc Antic. El Jose va respondre que preferia anar en cotxe, i a mi se'm van posar els pèls de punta, em semblava molt violent estar tots cinc tancats al cotxe, i haver de conduir jo la conversa mentre el meu pare conduia. Afortunadament, la Carolina va pensar el maetix que jo i va dir que seria molt més interessant que el meu pare compartís els seus coneixements amb ells, ja que treballa per la zona i la coneix molt bé.

Així doncs, salvada la primera pilota de partit, la visita va transcórrer sense més incidents fins queel meu pare, molt animat, va proposar d'anar a sopar junts. Ells ho van acceptar, però després la Carolina em va explicar que li havien preguntat si allò era per formalitzar algun tipus de compromís! En absolut, el que passa és que el meu pare gaudeix molt amb els esdeveniments socials d'aquest estil i, per fer-ho bé, les coneixences sempre s'han de tancar amb un sopar.

Ens vam citar al "Casa Leopoldo" (restaurant situat a la Rambla del Raval amb una decoració molt folklòrica) amb ma mare, que havia anat a la perruqueria especialment per a l'ocasió i la mestressa, amiga del meu pare, ens va oferir un seguit de tapes de la casa de gran qualitat. El sopar va anar molt bé i els pares es van portar molt bé entre ells. Jo no vaig intervenir gaire en la conversa i no estic molt segur d'haver causat una bona impressió, encara que la Carolina em diu que sí.

Només em resta agrair als meus pares (Gràcies Helio i Anna!) el seu esforç i desitjar als de la Carolina que tinguin un bon viatge de tornada a Miami. Em pregunto si mai els tornaré a veure. I si ho faig, en quines condicions serà?


Carolina, Jose, Helio i Sara a la Plaça Reial 

Anècdotes de... la FMEsta (15 d'abril de 2005)

No fa gaire, a la festa de la Facultat de Matemàtiques i Estadística, ens vam trobar al mismíssim "Ojo Barro" fent cua per aconseguir una consumició:

- Ei David, bones. Has vingut amb més gent?
- Sí, con mi hermano y dos tías de Derecho - respon ell picant-me l'ullet (de fet, sempre dóna aquesta sensació).
- Aha, i són d'aquelles que... te la ponen derecha? - li dic amb complicitat.
- Je, je, no, más bien son de esas con derecho a...
- Ja, ja, ja... Vinga, fins després.

Nosaltres vam abandonar la cua abans que ell, i vam detectar el seu germà des d'una certa distància acompanyat de tres senyoretes. Una observació més detallada va revelar que una d'elles era... Suneo! Sí, com el personatge de Doraemon. Si no la coneixeu, la podeu veure a la foto. Heu de saber que ella és, probablement, la tia més jarta de Telecos, i si no em creieu aquí va una de les seves anècdotes més cèlebres, quan el Caos va topar amb ella a altes hores de la nit a la sala Razzmatazz:

- Ei chicos, habéis tenido suerte de encontrarme, aprovechaos de mí porque a esta hora ya sólo quedan las más feas - dient tot això amb el mig somriure diabòlic que li dóna nom -. Ja, ja, ja, ja, ja!
- Retirada, retirada! A las seis cero cero todos en el punto de encuentro! - Va cridar l'Àlvaro com a bon jefe del Caos que és.

I això ja ha passat dos cops. Però tornant a la facultat de mates, mentre estàvem tots fent especulacions sobre la possible relació entre Ojo Barro i Suneo, ella va aparèixer darrere l'Ale, el va agafar pel coll i li va estampar un petó a la boca, després es va llençar pel Juanjo i l'Àlvaro. Jo vaig evitar el seu atac proclamant en veu alta que tenia xicota i no volia problemes. Aquesta operació llampec estava motivada pel fet que tothom portava un gomet penjat al pit i, fent-li un petó a una altra persona, l'hi robaves. Després, a partir de 10 gomets podies aconseguir premis a l'estand de l'organització.

En qualsevol cas, el seu entusiasme no estava justificat i l'aparició va ser absolutament esfereïdora. Les conyes sobre aquest tema van durar uns quants dies, però sabrem mai si va passar alguna cosa entre ells dos...?


L'Àlvaro i al Galí no donen crèdit als seus ulls

Tres intensos mesos en la millor companyia

Avui fa tres mesos que surto amb tu, encara que sembla molt més temps, ja que d'ençà que et vaig conèixer és estrany el dia en què no ens hem vist o comunicat d'alguna manera. Hem fet tantes coses junts, fins i tot hi ha una pizza en el nostre honor!

Sempre he volgut trobar una noia que m'aguanti una etapa sencera del Giro d'Italia, t'ho curres. Malgrat les nostres diferències, Caro, t'estimo molt!

I pensa que, passi el que passi, sempre ens quedarà la Nutella... i el Versalles! xD


Fa dos mesos a les Falles de València

A Segunda, oe... ;-(

Finalment no hi ha hagut miracle i, després ser cuer durant moltes jornades, el Purxer ha perdut el partit més decisiu de la temporada i es confirma el nostre descens matemàtic.

Les coses van començar malament perquè ja al primer minut vam encaixar l'1-0 després d'una badada defensiva. L'equip rival, els odiats Scaramouche, es van replegar darrere protegint una porteria on no hi havia porter fix i, conscients de la seva superior tècnica individual, ho van confiar tot als contraatacs. Vaig fer algunes aturades de mèrit, però no vaig poder evitar que el resultat al descans fos 2-0. A més, ens havíem quedat sense canvis, ja que el Rafa (col·lega del Tete) va rebre una pilotada a l'ull i es va quedar KO.

A la segona part, més del mateix i ja estàvem 3-0 avall. A prop del final del partit, el Keko va reduir distàncies mentre el Tete em deia que ja no podia més, i em va substituir a la porteria donant-me l'oportunitat de demostrar el meu poder de Pit-Bull. Com sempre, vaig sortir motivadíssim però no sóc precisament un jugador ofensiu i no vaig saber aprofitar les dues oportunitats que vaig tenir, i això es paga. A la contra, un cop més, ens van sentenciar. El marcador (4-1) ja no es va moure malgrat els meus esforços. Només em queda agrair la massiva presència d'aficionats a les grades, encara que no van animar-nos gaire, potser no ho mereixíem.

No hi ha motius per lamentar-se del partit d'ahir. Purxer ha mostrat una preocupant manca de punteria durant tota la temporada, hem patit dues greus lesions i el nostre crack es va donar de baixa. El que sí m'ha decebut és la falta de compromís mostrada per alguns jugadors, especialment en aquest últim i vital partit, no tothom creia que la permanència fos possible...


La viva imatge de la derrota

Vandalisme a Canaletes

Els meus amics i jo vam viure la celebració a escassos metres de la font de Canaletes, just al costat d'un grup de radicals que no podien turar d'encendre bengales, fogueres i destrossar papereres i semàfors.


No és Sarajevo sinó Canaletes


Un vàndal apareix entre el fum talment com si fos un geni 

El Barça es corona campió

6 anys després de l'últim títol, el Barça ha tornat a ser el millor equip de la Lliga espanyola. Tant temps d'espera ha provocat que les Rambles estiguessin a tope de gent fins les 4 de la matinada. Jo em vaig acostar a celebrar-ho amb l'Álvaro ("hoy habrá gente a doquier y por mansalva"), el Chus, el Jaume i el Marc de Telecos. Allà vam trobar a la plantilla del Purxer, que no celebraven la Lliga sinó la nostra primera victòria. A la foto, el Marc i jo als peus de la mítica font de Canaletes.


"Campeolones, campeolones, oe, oe, oe..."

Barcelona surt al carrer

Abans que sonés el xiulet final del Levante-Barça i la Lliga fos una realitat, els carrers de la ciutat je eren plens de gent eufòrica com aquests dos cremosos.

La nina inflable portava la samarreta del Ronaldo al seu any culé. Això fa patent que l'afició blaugrana no perdona, perquè els càntics contra Figo el Traïdor eren constants.


"Ronaldo, que te den pol culo!"


Un random de puta mare celebrant la Lliga com cal 

Presentació en societat

Per primer cop vaig sortir amb la Carolina (la meva xicota) i la meva família. Vam anar al Cirque du Soleil a veure Dralion, una obra més significativa que no pas espectacular i que tracta de la relació de diferents cultures/nacions humanes (Àfrica, Europa, Índia i Xina) amb la Mare Natura, i la seva evolució al llarg del temps. He de dir que si no fos perquè la Caro ja sabia de què anava, jo no hauria entès res; encara així, és entretinguda i val la pena.

Acabada l'obra, el meu pare ens va portar a sopar a la Rambla del Raval, per gran satisfacció de la Carolina ("Ah, vamos a comer shawarmas!?"), però la meva mare es va espantar quan va veure el lloc on sopem tot sovint ("Ai nen, aquesta gent són molt bruts"). Així doncs, vam anar a la Reina del Raval, un restaurant bastant més sofisticat i prou bo.

Va ser una nit molt entretinguda que la Carolina i jo vam rematar, com ja és habitual, amb unes caipirinhes a Marina.


La carolina i jo a la sortida del Cirque

La permanència és possible

Després de 6 derrotes consecutives, 55 gols en contra i només 18 a favor, Purxer va aconseguir ahir guanyar de nou. El meu equip, que comptava amb dos reforços de luxe (Marc i Chus del Reventaos sin Fronteras), va controlar el partit en tot moment i va guanyar còmodament (6-3), certificant el descens del Neeeeengs!, que era un rival directe en la lluita per no perdre la categoria. Ara queda jugar contra l'Ovella Negra i Scaramouche, i si guanyem els dos partits estem salvats. Podeu trobar més informació i resultats a la pàgina de la LUFS.


Eufòria Purxer després de la primera victòria de la temporada

La foto de la Telecogresca

La Carolina i jo de parelleta a la Greska

La foto de la Festa de Dia

Tota la tonyina a la Festa de Dia

La foto del Cercavila

El cercavila captura la mítica Núria Ferrer

Debut a la xarxa

Hola a tothom!

A partir d'avui, rajaré a tort i a dret des d'aquesta pàgina. Agenolleu-vos, ridículs mortals, davant el meu immens poder i el meu irrefutable sentit comú.

Gràcies per llegir-me i espero les vostres opinions!

Aquest sóc jo!